Una santa (puttana)

Parthe me parte il cuore

Fa uns mesos vaig escriure un conte que començava així:

Putas, son todas unas putas. Él lo tenía claro, solo había que mirar a la cara de su madre para saberlo. Cada miércoles lo iba a buscar después del recreo extraescolar. Lo sometía a entenderse con otros nenes. Una puta, eso es lo que era su madre, que lo abandonaba a su suerte todas las tardes que tenía que, por convenio, encargarse de él.

La frase d’inici crec que dona per tant que podria escriure mil relats només amb la paraula putas. La paraula està tan carregada de significat que destruir-lo és fer voltes de campana i això es posa molt bé quan escric. Potser no té res a veure, però ara explicaré tot de coses que em van venir al cap després de veure Parthenope. Vaig sortir del cine amb una sobredosi de bellesa purament estètica. Ella és guapíssima, Nàpols és una ciutat bella, els homes en general són uns nyaps, però no em va importar. Ella és massa guapa com perquè m’importés. A la pel·lícula jo era ella i ja està, és a dir, vaig viatjar amb ella, em vaig ficar a la seva pell i els altres eren simples ninots per al seu gaudi. Però, quin grau d’equilibri hi havia entre imatge estètica i idees per agafar-s’hi i anar més enllà?

A l'últim llibre de Sara Torres, La seducción, hi ha moltes idees i una mica (bastant) d'estètica. Podríem concloure que aquest és el camí. Ho dubto. L'error no és haver sobreviscut per a l'amor (o no), com diu Parthe al final de la peli (gloriós final, la vellesa), aquest mai no pot ser l'error. L'error és plantejar els arguments, l'estructura, el fil mental en unes contraposicions tan limitades i sense matisos. Segurament això és la meva lectura esbiaixada. El llibre de Torres té més delicte, perquè en el seu extrem intel·lectual amb cuidada estètica, es deixa pel camí la història versemblant i el desig, ya tal. Paraula mata desig (i ella ho diu des de l’inici, però sembla que a la seva narradora (o seria narratària, ara no recordo) li foti cenyir-se a aquesta regla elemental). Sorrentino almenys té l’encert de plantejar des de l'inici la fantasia (i per tant tot el que no entenem i que viu a dins nostre) com a vehicle per on transitar. Vaig volant, tota l'estona, i això es posa bé, però massa preguntes queden sense respondre i en les respostes que trobo massa vegades em surt el groller: lei è una puttana, ergo io sono una puttana.

Aquests dies, anant en bici pujant, baixant, mirant a terra pensava: el meu cap no deixa de volar (penso molt, dono voltes a les coses, les elucubro, les vesteixo, desvesteixo, les imagino, les narro, les explico i les destrueixo perquè tornin després, assedegades, al meu cervell una altra vegada, disposades a pujar als meus cavallets de fira), però com estimo la terra!, el sòlid, el constant, el que roman i quin desig de ser-ne part, d'arrossegar-m’hi i, com una serp, quedar-me amagada darrere d'una pedra, estirada al sol, sense aigua, ni aire, mirant el mar. El desig és allò que no sabem si tenim a dins, o millor dit és tan endins que no deixem sortir, ni anomenar. Tot i ser aire, la terra em crida. De vegades trobem l'altre que l’anomena per nosaltres i en aquest anomenar es donen múltiples formes del gaudi. Afortunat aquell qui té qui l’hi anomeni amb gestos, mirades, postures en silenci. No crec que hi hagi paraules per emplenar-lo, ni idees. Com és això que diu Barthes en Fragments d’un discurs amorós, Ester? Evoco l’Ester perquè sé que ella ho sabria, quan parlo de Barthes és ella, la meva amiga experta en Barthes, qui parla, jo reprodueixo. “Barthes diu que quan diem t’estimo a algú no hi ha manera que el nostre amant digui el mateix en el mateix grau del que hem volgut dir nosaltres en primer terme i, per tant, que és impossible que es correspongui quan ens diu un i jo també o un altre t’estimo”. Crec que no hi ha plaer més gran que qui nombra, en el teu cos, l’innombrable. Segurament això és la llibertat i també la pols, la por.

Personalment entenc Parthe més enllà de l'estètica, l'ètica, i la fantasia. Dubto que molta gent l'entengui i que, per contra, se la jutgi (com ja he llegit en alguna crítica) en tant que femme fatal amb cervell. Per a mi la solució era plantejar-li més terra i menys diàlegs enginyosos repetitius. Sorrentino va cap allà, va, però li falta. Ens falta profunditat en el somni o en la fantasia, en el que és però no es veu. En aquesta dècada de linealitat i literalitat, en què res pot dir-se fora de context, els consumidors culturals (no sabria dir-los d’una altra manera) estan àvids d’arguments, sembla que només podem explicar la vida a través de la literalitat (no en va tornem a estar a l’era del folletín decimonònic i realista, si no pregunteu-li a la Rooney) i no de l’oníric, del que no s’entén. La peli es queda a mitges en el que no s’entén, si hi anés a fondo, no s’entendria igualment, però tindria tot més sentit.

Al cap i a la fi, pot ser que Parthe sigui la Gradisca contemporània per Sorrentino. El voglio una donna! cridat als quatre vents d’Amarcord, aquí és una plantofada de Parthe: aquí em tens, soc una dona, tant si em vols com si no. No soc perquè tu em vols, soc perquè jo vull. A mi m’agrada pensar més que és la Sarah Bernhard que descriu Julian Barnes a Niveles de vida, però Parthe en la versió tota feliç i completa. Al final, jo he d’escriure tot això, donar voltes, posar-hi terra, explicacions (quina estupidesa), per la por de sempre, de no tenir mai prou temps, espai, paraules, profunditat per arribar a la comprensió i que, com a conseqüència d’aquesta mancança, Parthe acabi sent jutjada ràpidament, una vegada més, com la santa puttana que té com a únic destí la solitud (com si això fos una condemna). Sobreviure per amor, mai serà una condemna.